Què desmantellar? El missatge contradictori d’Amnistia sobre l’Apartheid israelià

Soheir Asaad i Rania Muhareb

L’1 de febrer Amnistia Internacional va publicar un informe llargament esperat sobre l’apartheid israelià. Amnistia no és el primer grup de drets humans que reconeix el sistema d’apartheid que s’imposa a totes les palestines. Tanmateix aquest darrer informe s’esforça conscientment a examinar com l’apartheid afecta la vida de les palestines visquin on visquin, incloses les palestines a les terres de 1948 i les refugiades palestines a l’exili.

Reconeixem la importància d’aquests informes per a les campanyes globals i el treball de sensibilització. Tanmateix, aquest informe té problemes, igual que en tenien els que havien publicat abans organitzacions internacionals i israelianes. L’informe d’Amnistia no reconeix l’apartheid com una eina del colonialisme d’assentament sionista i no considera el paper de la ideologia i les institucions sionistes en l’establiment i el manteniment d’aquest sistema. També s’absté de reconèixer el dret del poble palestí a l’autodeterminació. Així, l’informe no trenca les limitacions imposades al discurs de les palestines, ni aborda la naturalesa del projecte sionista en tant que racista i colonial.

La secretària general d’Amnistia, Agnès Callamard, va optar per obrir la roda de premsa de l’organització a Jerusalem afirmant “el dret del poble jueu a l’autodeterminació”. A continuació va subratllar que “no estem criticant el fet que hi hagi un estat jueu… El que demanem és que l’estat jueu reconegui els drets de totes les persones que viuen sota el seu control i en els seus territoris”. Amnistia es va fer ressò d’aquesta posició en un comunicat de premsa publicat aquell dia al seu lloc web, que afirmava que “no qüestiona el desig d’Israel de ser una llar per als jueus” ni “considera que que Israel s’etiqueti com un ‘estat jueu’ en si mateix indiqui una intenció d’oprimir i dominar”.

Aquestes declaracions suposen ignorar que el fet que Israel s’autodefineixi com un “estat jueu” no és un gest merament simbòlic, sinó la manifestació mateixa de la dominació colonial dels colons sionistes sobre el poble palestí. Aquest és el fonament del règim d’apartheid d’Israel. Com va escriure l’estudiós palestí Fayez Sayegh l’any 1965, el sionisme exigeix ​​”l’exclusivitat racial… [i] necessàriament rebutja la coexistència de jueus i no jueus a la terra del reagrupament jueu”. Així doncs, hem d’entendre les declaracions d’Amnistia com un suport a la ideologia racial sionista?

Després de la roda de premsa d’Amnistia, el missatge de l’organització es va tornar encara més contradictori. Amnistia EUA va dir a Twitter que Amnistia no pren cap posició contra l’ocupació prolongada d’Israel. Una lectura atenta de l’informe de 280 pàgines mostra que Amnistia no demana la fi de l’ocupació militar israeliana de 1967, tot i que sí que demana la fi del bloqueig israelià de la Franja de Gaza i el desmantellament del sistema d’apartheid d’Israel de manera més àmplia. L’absència d’una crida a acabar amb l’ocupació israeliana genera encara més perplexitat atesa la constatació de l’informe que el govern militar israelià entre 1948-1966 (dins de la Línia Verda) i des de 1967 (al territori palestí ocupat) és “una eina clau per establir el seu sistema d’opressió i dominació sobre els palestins”.

Roda de premsa d’Amnistia Internacional presentant el seu informe sobre l’apartheid israelià a Palestina.

Entre el camp jurídic i el polític
Amnistia argumenta en l’informe que “no es posiciona sobre els acords polítics o jurídics internacionals” sobre l’autodeterminació. En base a això, no reconeix el dret del poble palestí a l’autodeterminació, tot i que aquest dret està reconegut legalment i ha estat reafirmat repetidament en el context de Palestina.

L’argument és encara més incoherent perquè Amnistia sí que es posiciona políticament en la següent frase, que accepta la Resolució 181 (II) de l’Assemblea General de l’ONU de 1947 (la resolució de partició de l’ONU) com a base de la seva anàlisi. Això s’afegeix a la declaració de la secretària general d’Amnistia que reivindica “el dret del poble jueu a l’autodeterminació”. Aquesta opció clarament política suggereix que el que hi ha en joc no és la necessitat d’Amnistia de ser “legal”.

Reconeixem que els drets humans i els marcs del dret internacional són limitats, i que poden no ser els escenaris en els quals els palestins puguin atànyer l’alliberament. De fet la dependència excessiva dels marcs legals ha tingut l’efecte nociu de confinar i limitar la lluita i l’imaginari polític palestins. Això també ha impactat negativament en el treball de la societat civil palestina i les organitzacions de drets humans.

Malgrat aquestes limitacions el dret internacional pot oferir espai per a un discurs més ampli que el que han avançat fins ara Amnistia i altres grups internacionals i israelians. L’adopció d’un llenguatge contradictori i decididament polític té per efecte fixar els límits de la legitimitat del discurs, alhora que deixa de banda les veus palestines que, durant dècades, han demanat un canvi sistemàtic dins del moviment dels drets humans. Per això reflecteix la manca de voluntat per desafiar la dinàmica de poder en joc, no centrant les experiències viscudes i l’acció de les palestines, incloses les experiències i els marcs analítics proposats per les que estan implicades en les lluites sobre el terreny.

Qui fixa els límits de la legitimitat del discurs?
La major part dels darrers comentaris d’Amnistia no plasmen l’informe en si ni la investigació basada en proves que ha fet el seu equip. Aquest material addicional, publicat al web d’Amnistia i compartit a les xarxes socials, sembla més preocupat per abordar les acusacions polítiques que per discutir el contingut del propi informe. Això és un reflex de la pressió política que s’ha exercit sobre Amnistia abans que llancés l’informe.

Aquestes posicions perilloses queden amagades en els aplaudiments de celebració que declaren l’últim informe d’Amnistia com un èxit en el reconeixement del que les palestines porten dècades dient. Creiem que alguns dels punts forts de l’informe d’Amnistia resideixen precisament en les contribucions de les investigadores palestines d’Amnistia al procés de documentació i redacció durant quatre anys d’investigació documental i de camp, i en els seus esforços conscients per replantejar el discurs sobre l’opressió palestina. S’hauria d’haver donat agència a aquestes veus en l’articulació de la narració al voltant de l’informe, i així s’hagués garantit la coherència entre les conclusions i la defensa posterior.

La naturalesa contradictòria dels missatges d’Amnistia reflecteix el contrast entre els esforços liderats per les investigadores palestines dins d’organitzacions internacionals de drets humans i els missatges oficials dels centres de poder d’aquests grups intentant atenuar la radicalitat del discurs. El temor és que els punts forts de l’informe quedin eclipsats pels missatges contradictoris de la direcció d’Amnistia.

Havent treballat per les organitzacions palestines de drets humans Adalah i Al-Haq, ens hem passat anys asseient-nos en reunions de sensibilització amb diplomàtics, organismes de l’ONU, donants i societat civil, i ens hem vist obligades a adaptar la nostra realitat als marcs fragmentats que estaven disposats a reconèixer i que consideren “estratègics”. Érem molt conscients de les limitacions del sistema de drets humans, però fins i tot operant dins dels seus marcs, nosaltres, com moltes activistes palestines i organitzacions de drets humans, estàvem deslegitimades i no se’ns considerava prou creïbles per reflectir la nostra pròpia realitat viscuda com a palestines. Al seu torn, com demostra el reconeixement recent de la matança de Tantura de 1948, els seus perpetradors sembla que estan “automàticament dotats amb l’autoritat per narrar“.

En un context de silenciament i deslegitimació sistemàtics de les veus i experiències palestines, la documentació meticulosa d’Amnistia que prova l’opressió palestina des de 1948 és especialment benvinguda, així com el seu reconeixement de les contribucions que les palestines han fet durant dècades al marc de l’apartheid. Per això creiem que és perillós passar per alt alguns dels senyals d’alerta al voltant dels darrers missatges d’Amnistia.

L’absència del colonialisme d’assentament sionista
L’informe d’Amnistia examina amb detall minuciós els mecanismes israelians de control i transferència del poble palestí. Reconeix l’expulsió en massa del poble palestí el 1948 com a “neteja ètnica”. L’informe mostra, a més, que les palestines eren propietàries de la major part de la terra a la Palestina històrica abans de 1948, i destaca la transferència com el crim inicial i en curs de la Nakba -raó per la qual a les refugiades i desplaçades palestines se’ls segueix negant el dret al retorn.

Simultàniament l’informe s’absté d’identificar el colonialisme d’assentament sionista i la ideologia sionista com l’arrel del sistema d’apartheid d’Israel i ethos de l’estat israelià. Suggerir que l’apartheid a Sud-àfrica i la Namíbia ocupada estava desproveït d’ideologia racial avui seria absurd. I en canvi això és exactament el que alguns professionals estan dient sobre l’apartheid israelià. Una lectura de l’apartheid sense el reconeixement del colonialisme d’assentament significa defensar la “igualtat liberal” sense descolonització.

El dret internacional reconeix l’aplicabilitat de múltiples marcs a Palestina, en què l’apartheid no desplaça la realitat de l’ocupació israeliana ni el context més ampli del colonialisme d’assentament. Usat de manera aïllada el marc de l’ocupació s’ha presentat en alguns moments com una fita temporal en l’avenç dels drets palestins mitjançant la criminalització de determinades pràctiques de l’ocupació israeliana. Com a resultat, dècades de discurs “legítim” han fragmentat els territoris palestins ocupats des de 1967 de l’experiència de la resta del poble palestí. El perill és que la confiança excessiva en marcs fragmentats estableixi els límits de la imaginació política palestina i els termes de la lluita sobre el terreny.

Per tant, canviar el focus de l’ocupació israeliana des de 1967 al marc de l’apartheid sobre el poble palestí en el seu conjunt ha d’incloure el reconeixement de la colonització de la Palestina històrica com un procés en curs. No reconèixer l’apartheid en el context del colonialisme d’assentament no és només una descripció inexacta de la situació sobre el terreny, sinó que també ignora el que ha estat la causa fonamental de la negació dels drets palestins durant més d’un segle.

Què desmantellar?
Sense reconèixer el colonialisme d’assentament ni una crida a posar fi a l’ocupació israeliana, a hom li queda la pregunta: què, segons Amnistia, s’ha de desmantellar exactament?

La sèrie de preguntes i respostes publicada al web d’Amnistia ens deixa més preguntes que respostes. Sobre què es vol desmantellar, Amnistia afirma: “No demanem mai un ‘canvi de règim’, sinó que oferim recomanacions sobre com els governs poden alinear les seves accions amb el dret internacional”. Això reflecteix una clara dissonància, ja que l’apartheid és un règim prohibit pel dret internacional. Aleshores, com es pot demanar el desmantellament de l’apartheid sense desmantellar el règim pròpiament?

Les preguntes i respostes van més enllà i afegeixen que : “Aquest informe és una crida al govern israelià per dur a terme les reformes necessàries perquè Israel compleixi amb les seves obligacions en virtut del dret internacional… [que] no prohibeix a Israel encoratjar la immigració jueva”, sempre que no discrimini les palestines, incloent-hi l’exercici del seu dret de retorn. Human Rights Watch adopta una posició similar sobre aquest darrer punt, afirmant que és prerrogativa d’Israel determinar les seves “polítiques d’immigració” (un eufemisme per a la colonització de colons sionistes), alhora que afirma que el dret dels refugiats a retornar està subjecte a “preocupacions legítimes de seguretat”.

La crida a implementar “reformes” està en desacord amb la recomanació d’Amnistia de desmantellar el sistema d’apartheid d’Israel. Al mateix temps acceptar la política “d’immigració jueva” d’Israel és acceptar la pròpia ideologia sionista, que és la base de l’apartheid israelià. Així rescindir la Llei del Retorn de 1950, que és una de les manifestacions més òbvies de l’existència d’un estatus superior de la “nacionalitat jueva” segons la llei israeliana, no s’inclou en les recomanacions fetes ni per Amnistia ni per Human Rights Watch.

Durant la Intifada de la Unitat de maig de 2021 vam reivindicar la nostra voluntat política i agència als carrers de Palestina. Vam parlar eloqüentment de la nostra realitat viscuda i de les forces que la configuren. Aquesta és la veu que cal centrar i emfatitzar: la veu de les activistes palestines sobre el terreny. Les palestines no volem “reformes” a les nostres condicions de vida sota el regnat del sionisme, sinó el seu desmantellament des dels seus mateixos fonaments. No volem “igualtat liberal”; volem descolonització, alliberament, justícia i dignitat.

Article original publicat a l’Institute for Palestinian Studies el 15/02/2022. Traduït pel Col·lectiu Intifada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s