Acabar amb la Nakba palestina en curs #KeyToJustice

Alhora que commemorem la Nakba, fem una crida a reforçar les campanyes (de BDS) per acabar amb la complicitat internacional de la Nakba contínua d’Israel contra el poble palestí.

Maig de 2020: la majoria del món es va detenir sota l’amenaça de COVID-19, i les palestines van haver fer front a dos afliccions: la pandèmia i la nostre Nakba en curs.

Tot enfrontant-se a l’impacte de la pandèmia i el #CoronaRacisme d’Israel, les palestines a tot arreu commemoren el 72è aniversari de la Nakba, la neteja ètnica premeditada i executada violentament d’una majoria de les indígenes palestines de la nostra terra natal el 1948, a les mans de milícies paramilitars sionistes, per deixar lloc a un estat excloent,  colonial i d’assentaments

Israel i el moviment sionista esperaven què arribés el moment en que les palestines  un dia “s’oblidessin”, però a mesura de perpetrar tots els delictes imaginables contra nosaltres, es van assegurar involuntàriament que mai ho farem. El setge i el que l’historiador israelià Ilan Pappe anomena “genocidi en increment ” de dos milions al ghetto de Gaza; el robatori ininterromput de les nostres terres i el desplaçament forçós de les nostres comunitats, particularment a Jerusalem, la vall del Jordà i el Naqab (Negev); els interminables assentaments colonials; i el gran sistema d’apartheid que ens recorda implacablement que nosaltres, les indígenes de la terra, només podem assolir la llibertat, la justícia o la igualtat després d’acabar amb aquest despietat règim d’opressió israeliana.

Malgrat la indesitjable agonia de la Nakba de 1948, la despossessió violenta i la neteja ètnica de la majoria del poble palestí, la majoria de les palestines exiliades de la seva terra van emportar-se amb elles les claus de les seves cases estimades, aferrades a la espera de que aviat tornarien. Des de llavors la clau de les refugiades palestines s’ha convertit en una icona de la tragèdia palestina i un recordatori que els nostres refugiats tornaran algun dia. El retorn s’ha convertit en el nostre #KeyToJustice.

Aquest any només s’han pogut assolir nous mínims la denegació criminal d’Israel, dels drets palestins i la violació del dret internacional. Amb el fraudulent Acord del Segle de Trump com a antecedent i utilitzant la pandèmia com a coberta, el govern d’extrema dreta d’Israel es dirigeix ​​cap a l’annexió de parts del territori palestí ocupat. Avui, més que mai, les palestines s’adonen que posar fi a la dècada del règim israelià del colonialisme d’assentaments, ocupació militar i apartheid requereix enfortir encara més el poder del nostre poble i el moviment de solidaritat internacional.

Nelson Mandela va dir que “la nostra llibertat no és completa sense la llibertat de les palestines”. Avui dia, les palestines comparteixen amb les comunitats oprimides de tot el món la profunda creença que la nostra llibertat i justícia estan entrellaçades amb les seves. La nostra lluita per l’alliberament forma part i s’entrecreua amb l’onada mundial de lluites per la justícia racial, indígena, social, econòmica, de gènere i climàtica. Més enllà de la moral; la nostra unitat és més que mai, una necessitat.

Mentre reflexionem sobre la nostra Nakba i ens resistim a la continuació de la Nakba d’Israel, també reflexionem sobre les milions de migrants, refugiades i persones que experimenten no tenir una llar, un lloc per trucar a casa, a causa dels estralls socials i econòmics dels anys de capitalisme neoliberal, del militarisme i de la destrucció climàtica: una condició d’injustícia augmenta avui a causa de la pandèmia COVID-19.

Moltes de les refugiades fugen de guerres i repressions alimentades per armes i expertes militars israelians, des de Myanmar i Sudan del sud fins a Rwanda i Amèrica Llatina. Moltes són retingudes a les fronteres o es veuen obligades a passar amenaces que posen en perill la vida a causa de la tecnologia israeliana i els murs inspirats pels israelians. La frontera nord-americana amb Mèxic està fortificada per un mur i torres de vigilància construïdes parcialment per la major empresa militar israeliana, Elbit Systems. Molts sol·licitants de asil han perdut la vida a la Mediterrània a causa de les polítiques anti-migració il·legals i immorals de la UE que utilitzen drons assassins d’Israel. El mateix Israel tracta els sol·licitants de asil africans com un “càncer” que s’ha d’eradicar.

El Dia de la Nakba d’enguany, en condicions horribles de pandèmia, és un recordatori que la justícia és efectivament indivisible, com diu Angela Davis. La clau de la justícia és posar la gent davant els beneficis i reordenar prioritats a tot arreu per desvincular-se del complex de seguretat militar i invertir en salut, educació, protecció climàtica, llocs de treball dignes i una veritable seguretat humana. #HealthcareNotWarfare!

Mentre que en el moviment BDS pels drets palestins commemora la Nakba, demanam reforçar les campanyes per acabar amb la complicitat internacional de la Nakba en curs d’Israel contra el poble palestí, particularment la reducció del comerç de seguretat militar amb Israel.

Reiterem la nostra crida a la pressió de boicot i desinversió a les corporacions israelianes i les còmplices internacionals que figuren a la base de dades de l’ONU o que encara no se’ls ha inclòs en aquesta – com G4S, les empreses Hewlett Packard, Elbit Systems, Caterpillar, Hyundai Heavy Industries, Volvo, Heidelberg Cement i Cemex – que estan implicades en els crims d’Israel contra les palestines, per fer-les acabar amb la seva complicitat.

Un objectiu particularment digne de boicot són les empreses d’espionatge i vigilància israelianes, com el Grup NSO i AnyVision, que permeten la repressió contra defensors dels drets humans i l’assassinat de periodistes.

El moviment BDS també s’adreça al fabricant ferroviari basc CAF, per la seva participació en el projecte il·legal israelià de Jerusalem Light Rail; el gegant francès d’assegurances AXA, per invertir en bancs israelians que es troben a la llista de les Nacions Unides de companyies còmplices; les empreses HP per no haver acabat amb la seva complicitat en les greus violacions de drets humans a Israel; Puma pel seu suport a equips de futbol en assentaments il·legals israelians; i la companyia de seguretat britànica G4S, per la seva participació en la formació de la policia israeliana que té fama de perpetrar crims de guerra.

Fem una crida a les empreses i als espais culturals i comunitaris a declarar-se Zones lliures d’apartheid.

Aquestes i similars tàctiques de pressió serien passos concrets i significatius cap a la realització de la justícia per a les palestines i per a moltes comunitats oprimides del món.

Aquesta crisi global és una oportunitat per a una mobilització internacional en suport de la justícia social, racial i ecològica. Anem a treballar juntes per tal de no tornar a la normalitat, ja que allò “normal”, era el problema. Imaginem i treballem per un canvi cap a la justícia, la dignitat i els drets per a totes.

Font: Comité Nacional Palestí de BDS, traduït per Col·lectiu Intifada

La popularitat planetària del mocador palestí

JEAN-PIERRE FILIU
La kufia palestina, el mocador tradicional de camperols i beduïns, es porta avui arreu del món, icones de la moda incloses. Les revistes de moda i portals especialitzats s’interessen regularment per la kufia palestina, tant si es porta com un mocador, com abans, com si el seu dibuix inspira vestits, jaquetes, cinturons o pantalons curts. És fàcil veure la paradoxa que aquest tros de cotó, amb què els pagesos àrabs es tapaven la cara per protegir-se del vent, del sol i de la sorra, ara sigui recuperat per addictes a la moda i altres seguidors de l’street style. La història contemporània de la kufia mereix ser explicada, ni que sigui breument.

Imatge icònica de la guerrillera del FPAP Leila Khaled, lluint la kufia, pintada al mur de l’apartheid israelià a Betlem.

UN SÍMBOL DEL NACIONALISME PALESTÍ

Els notables palestins portaven, a principis del segle XX, o el barret occidental o el tarbuix otomà. Va ser la incapacitat d’aquestes elits urbanes de resistir tant al domini britànic com a l’expansió sionista que va impulsar la Gran Intifada a Palestina del 1936 al 1939. Inaugurada per sis mesos de vaga general, aquesta mobilització anticolonial es va radicalitzar com a guerrilla rural fins a acabar establint-se l’any 1938 a la mateixa ciutat vella de Jerusalem. Els diplomàtics francesos d’aleshores assenyalen que “ordres transmeses misteriosament han prohibit als àrabs posar-se el tarbuix. Tot patriota conscient ha de cofar, des d’ara, el dels beduïns, la koufié (sic) ”. Així el pagès palestí que defensava la seva terra fou exaltat per la kufia amb dibuix negre sobre fons blanc, en una inversió de la jerarquia social que Fatah i la resta de moviments fedaïns van adoptar durant els anys seixanta per alimentar la seva propaganda revolucionària.

A la veïna Jordània, el general britànic que havia establert la Legió Àrab va triar la kufia amb dibuix vermell per distingir els seus combatents. Per això la guerra palestina-jordana del Setembre Negre el 1970 veu enfrontar-se kufies negres i vermelles. I la kufia negra sobre un fons blanc és la que Iàsser Arafat llueix a la tribuna de les Nacions Unides, quan el 1974 hi és convidat com a cap de l’Organització d’Alliberament de Palestina (OAP). Símbol dels fedaïns durant les crisis al Líban i la invasió israeliana d’aquest país el 1982, la kufia es va convertir en l’atribut obligatori dels manifestants que desafiaven l’ocupació israeliana del 1988 al 1993 a Cisjordània i Gaza. Per als joves participants en aquesta intifada (el terme àrab d’aixecament), la kufia és una manera tant d’anar amb la cara tapada com de mitigar l’efecte dels gasos lacrimògens. Però és sobretot un símbol nacionalista, l’equivalent en peça de vestir de la bandera palestina.

Iàssser Arafat lluint la kufia a l’Assemblea de l’ONU l’any 1974

PORTAT PELS HOMES, PERÒ LLUÏT PER LES DONES

Quan la kufia apareix al coll dels manifestants occidentals als anys setanta, es pressuposa la referència a la militància palestina, en un context de romanticisme revolucionari. A la següent generació, es tracta d’una forma més difusa de solidaritat amb els joves rebels de la intifada animada pels portadors de la kufia. A principis d’aquest segle, la recuperació de la kufia, primer per emprenedors cool i després per dissenyadors de moda, no ha estat exempta de controvèrsies. El 2007 la cadena nord-americana Urban Outfitters va retirar les kufies multicolors de les seves botigues en nom de la “naturalesa sensible d’aquest producte”. Va cedir a una campanya de protesta que assenyalava l’ús de la kufia per part de guerrillers iraquians i jihadistes d’arreu del món. Però és clarament la seva dimensió palestina el que continua plantejant un problema als opositors a la kufia, encara que ja no la tingui en compte, o l’hi tinguin poc, els mil·lenials que duen aquest mocador de coll.

Fins i tot a la mateixa Palestina, les kufies molt majoritàriament s’importen des de l’Índia o la Xina, especialment les que s’ofereixen als turistes a peu de carrer. L’única fàbrica de kufies a Cisjordània es troba a Hebron, fundada el 1961 per Iàsser Hirbawi i avui gestionada pels seus tres fills. Ha desenvolupat la venda en línia per superar les restriccions multiformes imposades per Israel, i va de baixa el model tradicional en favor de creacions batejades com a Gaza, Jenin o Betlem. A Jordània, els refugiats palestins del camp de Jerash, originaris històricament de Gaza, han dissenyat una gamma original de kufies, ara distribuïda, entre altres, per la Boutique 1. Aquesta evolució ha anat acompanyada d’una feminització cada cop més accentuada de clientela internacional de kufies.

La fàbrica Hirbawi, a Khalil/Hebron, és l’única que teixeix kufies en tota Palestina.

Ara els líders palestins porten molt rarament la kufia, com Mahmoud Abbas, que va succeir Arafat el 2005 al capdavant de l’OAP i de l’Autoritat Palestina. En canvi, els activistes de base continuen associant la seva determinació patriòtica amb la kufia negra sobre un fons blanc. Aquest és el cas recent d’Ahed Tamimi, empresonada als 16 anys per resistir a la intromissió de soldats israelians a la llar familiar i alliberada després de complir una condemna de vuit mesos. Una il·lustració més de la persistència de la qüestió palestina, fins i tot quan la difusió mundial de la kufia comporta naturalment la dilució del seu significat polític.

Font: Le Monde, traduït pel Col·lectiu Intifada

Per què boicotejar Puma?

El moviment de Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) per Palestina crida a fer del 4 de maig la tercera jornada d’acció internacional contra PUMA que s’adreça directament a la junta anual d’accionistes de l’empresa, que s’ha de celebrar tres dies després. És una forma de pressió perquè la multinacional alemanya de material esportiu deixi de patrocinar la Lliga de Futbol Israeliana (AFI). Puma també copatrocina la lliga de futbol de l’Estat espanyol i equips dels Països Catalans com el València i el Girona.

Què és el BDS?

El BDS és una campanya internacional de lluita no violenta, llançada l’any 2004 des de 171 col·lectius de la societat civil palestina, amb tres objectius parcials dins de la lluita per l’alliberament de Palestina, que consisteixen en fer complir a l’Estat sionista el dret internacional: la fi de l’ocupació de Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est ocupats militarment l’any 1967, el desmantellament dels assentaments de colons i del mur de l’apartheid i la fi del bloqueig a la Franja de Gaza; el compliment de les resolucions de l’ONU sobre el dret al retorn de les refugiades palestines i la fi del sistema de discriminació permanent sobre les ciutadanes palestines amb nacionalitat israeliana -les palestines del 48- oficialitzada amb la Llei de l’Estat-Nació de 2018. El moviment palestí entronca amb el boicot a Sud-Àfrica durant els anys del règim d’apartheid, de fet un dels activistes internacionals que més s’ha destacat en el suport al BDS és Zwelivelile Nkosi, Mandla Mandela, net de Nelson Mandela.

Mandla Mandela, activista sudafricà pro-BDS per Palestina.

El Boicot s’articula en quatre àrees: econòmic, polític, acadèmic i cultural i esportiu i no es queda en la crida genèrica, sinó que seleccions objectius per aconseguir èxits concrets i palpables: un d’ells és actualment, Puma.

Les victòries del BDS

La importància que les activistes palestines atorguen al BDS l’ha experimentada segur qualsevol que hagi visitat Palestina i hagi pronunciat la pregunta tòpica de “què hem de fer quan tornem a casa”? La resposta és invariable: explica què has vist aquí i treballa pel el BDS. És difícil mesurar quin ha estat fins ara l’abast de l’impacte de la campanya sobre l’economia de l’Estat d’Israel però hi ha molts menys dubtes de la seva capacitat per posar el focus sobre la immoralitat de les seves accions.

Un altre dels incansables activistes internacionals del BDS, el cofundador de Pink Floyd Roger Waters, explica com va convertir-se en militant propalestí després d’haver programat un concert, que va cancel·lar, l’any 2006 a Tel Aviv. Les actuacions cancel·lades d’artistes mundialment coneguts ha estat potser la faceta més cridanera del BDS: Carlos Santana, Elvis Costello, Lauryn Hill, Sinead O’Connor, Lana del Rey, Gilberto Gil o Shakira, ho han fet. Actrius com Susan Sarandon, Emma Thompson, Kenneth Branagh o el director Ken Loach s’han posicionat també a favor del BDS i, en un gest especialment dolorós pel govern israelià, Nathalie Portman, nascuda a Jerusalem i amb nacionalitat nordamerica i israeliana va negar-se a recollir l’any passat el Premi Gènesi, conegut com el Nobel israelià. Va ser molt sonada va ser la campanya contra la darrera edició del Festival d’Eurovisió després de la victòria de la cantant israeliana sionista Netta. La gala es va acabar celebrant, malgrat que el govern va haver de traslladar-la de Jerusalem a Tel Aviv, però pagant un alt cost tant econòmic, ja que no es va complir cap de les previsions de negoci de la indústria turística israeliana, com polític, després d’una campanya mundial de pressió en què van ser especialment actius centenars de col·lectius LGTBQI denunciant que es tractava d’un acte de pinkwashing. A Catalunya la campanya va dirigir-se contra la participació del representant de RTVE, el terrassenc Miki Núñez, que va acabar reconeixent que “hagués preferit no haver-hi d’actuar”.

Cartell de boicot al Festival d’Eurovisió a Tel Aviv

Veolia, Orange o CRH son algunes de les empreses europees que s’han retirat del mercat israelià després de campanyes de boicot, mentre actors econòmics rellevants als Estats Units com l’Església Presbitariana o la Metodista Unida, els governs de Noruega, Luxemburg i Nova Zelanda, bancs com Nordea o el Danske Bank i inversors privats com George Soros i Bill Gates han retirat tots els seus fons d’empreses israelianes. Algunes empreses israelianes han patit també l’efecte de campanyes de les campanyes de boicot, com Carmel Agrexco, l’empresa d’exportació agrícola més gran d’Israel, que va entrar en concurs de creditors o Soda Stream, que va haver de tancar la seva fàbrica en un assentament a Cisjordània. Actualment hi ha campanyes específiques en marxa contra la mateixa Soda Stream, pel seu paper contra les palestines del Naqab, Caterpillar, que proveeix les excavadores que enderroquen cases palestines, l’asseguradora francesa Axxa o la mateixa Puma.

Una forma indirecta de calibrar l’èxit del BDS són els enormes esforços que l’Estat d’Israel ha destinat i destina a combatre’l, des d’un ministeri especiífic i una legislació que el declara il·legal, accions jurídiques coordinades internacionalmen -en el cas de l’Estat espanyol executat pel lobby ACOM- fins a intenses campanyes internacionals de propaganda que titllen el BDS d’antisemita. Ciudadanos ha presentat en dues ocasions peticions al Parlament de Catalunya en aquest sentit, que han estat derrotades després d’una declaració signada per desenes de col·lectius antiracistes catalans declarant que, ben al contrari, “el boicot a Israel forma part de la lluita global antiracista”.

Acció del BDS Girona demanant al Girona FC que trenqui el patrocini de Puma. Font: Fora de Camp

Què passa amb Puma?

Puma ha esdevingut un dels objectius del BDS perquè és el nou patrocinador de l’Associació Israeliana de Futbol (IFA), en substitució d’Adidas, que va retirar-li el patrocini després d’una campanya internacional que va recollir 16.000 signatures exigint-li-ho. Israel, que impedeix per la força que les esportistes palestines participin en competicions internacionals i que té un llarguíssim historial d’atacs a instal·lacions esportives i a esportistes palestines que han estat ferides, mortes o empresonades, utilitza l’esport com una altre terreny de joc per netejar la seva imatge. No es pot ignorar, en un tret que posa de manifest el caràcter colonial de l’Estat d’Israel, que els clubs esportius israelians participen en les competicions esportives internacionals europees i no en les que geogràficament li correspondrien.

Gràfic de les agressions israelianes a futbolistes palestins. Font: Visualizing Palestine

La IFA, violant la legislació internacional, inclou equips dels assentaments de colons il·legals de Cisjordània, cosa que viola el compromís del codi de conducta de Puma, en el qual es compromet a respectar els drets humans. De fet, el concessionari exclusiu de Puma a Israel és Delta Galil Industries, que produeix en assentaments il·legals, tal com posa de manifest la base de dades de l’ONU.

200 clubs esportius palestins han fet una crida pública a boicotejar Puma fins que, com Adidas en el seu moment, retiri el seu patrocini a l’IFA. El moviment internacional del BDS ja ha seguit la crida, tant pressionant directament Puma amb campanyes a les xarxes socials o en els establiments que Puma té arreu del món -com es va fer a la botiga Puma del passeig de Gràcia de Barcelona durant la campanya de Nadal passada-, com demanant a clubs i esdeveniments patrocinats per Puma que hi trenquin.

Esportistes palestines demanen el boicot a Puma. Font: BDS

Equips com el Liverpool ja hi han respost retirant el patrocini de Puma. Ara és el torn de clubs dels Països Catalans com el València o el Girona -que forma part del conglomerat City Football Group, amb capital d’Abu Dhabi, que inclou també el Manchester City, el Melbourne City o el MLN New York City- i de la lliga espanyola que manté Puma com a segon patrocinador i que posa a rodar sense vergonya pilotes amb el logotip de Puma arreu de l’Estat en cada jornada de competició.

Col·lectiu Intifada

Com Israel està utilitzant l’emergència del coronavirus per annexionar Cisjordània

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i el seu principal rival, Benny Gantz, han signat fa una setmana l’acord per formar un govern de coalició “d’emergència”.

Segons els mitjans israelians, el partit Likud de Netanyahu i l’aliança Blau i Blanc de Gantz preveuen un acord de rotació per al càrrec de primer ministre. Netanyahu inicialment es mantindria com a primer ministre amb Gantz com a vicepresident, i rotarien al cap de 18 mesos.

La primera resposta de l’administració nord-americana va arribar dimecres a través del secretari d’estat, Mike Pompeo, que va afirmar que annexionar parts de Cisjordània és “en última instància una decisió que ha de prendre Israel”. Aquesta afirmació grollera reflecteix el biaix de l’administració nord-americana cap a Israel.

Com a palestí he estat testimoni de la formació de diversos governs israelians en el transcurs de l’ocupació: cap no buscava seriosament una resolució pacífica del conflicte o aturar la construcció d’assentaments il·legals a Cisjordània.

Defininr la data de l’annexió

Aquesta última coalició no és una excepció. El que és diferent és que per primera vegada, un govern israelià ha fixat oficialment i sense vergonya una data exacta per dur a terme l’annexió de territori de Cisjordània a Israel.

L’1 de juliol, la Knesset podrà votar sobre l’annexió d’algunes parts de Cisjordània, sobre la base de l’Acord del Segle de l’administració Trump. L’acord del president nord-americà, Donald Trump, va ser rebutjat per les palestines, perquè proporciona a Israel un control militar complet sobre elles, la major part de la seva terra, tot Jerusalem i els assentaments ‘israelians.

La votació es durà a terme “al més aviat possible”, afirma l’acord, sense retards a les fases del comitè. Tot i que els membres de la coalició podrien votar com ho considerin oportú, és probable que el camp pro-annexió de la Knesset tingui majoria.

L’anomenat govern de coalició “d’emergència”, que durarà 36 mesos, s’ha justificat per fer front a l’esclat de la pandèmia de coronavirus a Israel. Però, per què la implementació de l’Acord del Segle es considera una emergència per a Israel?

Netanyahu ha declarat moltes vegades anteriorment que està disposat a annexionar els assentaments de la vall de Jordània de Cisjordània després de formar un nou govern. Els equips nord-americans i israelians ja han redactat mapes dels territoris previstos per a l’annexió.

Alguns experts prediuen que Israel annexionarà almenys el 30% de Cisjordània. Val a dir que l’annexió no arribaria en el context d’unes negociacions ni d’un intercanvi de territoris acordat; més aviat, seria una decisió unilateral que soscavaria la creació de qualsevol futur estat palestí, posant fi a la doctrina de la “solució dels dos estats” i donant lloc a una entitat palestina de tipus bantustà.

Un moviment propagandístic

Aquesta annexió tindria un impacte desastrós en les aspiracions d’autodeterminació del poble palestí, i sobre mi personalment, com a agricultor palestí propietari de terres a l’àrea C.

Si el govern israelià seguís el mapa dibuixat per l’equip de Trump, part de Qira, el poble de la zona de Salfit de Cisjordània d’on sóc, així com potser la meva pròpia finca, s’annexaria a l’assentament, proper i il·legal, d’Ariel.

El president palestí, Mahmoud Abbas, ha advertit als governs nord-americà i israelià que no s’annexin cap part dels territoris palestins. “No penseu que, a causa del coronavirus, ens hem oblidat de l’annexió, de les mesures de Netanyahu o de ‘l’acord del segle'”, va declarar fa un mes, i va afegir que el lideratge palestí continuaria treballant contra aquests plans.

El mur de l’apartheid a Cisjordània (foto: Palestine Responds)

És evident que la formació del govern de coalició no té res a veure amb l’emergència pandèmica, sinó amb objectius polítics. Netanyahu, i ara Gantz, també volen aprofitar la pandèmia per implementar l’acord Trump i annexionar parts de Cisjordània, mentre el món i les palestines estan esgotades lluitant contra el brot.

Les eleccions presidencials dels Estats Units estan previstes per al novembre, i aquesta també seria una bona actuació propagandística per facilitar la reelecció de Trump.

L’establishment polític israelià s’ha unificat al voltant de l’agenda de la colonització i l’annexió permanents, aprofitant aquesta situació local i internacional única per dictar l’estatus quo i fer-lo realitat sobre el terreny, amb un suport complet de l’administració nord-americana.

La necessitat de la unitat palestina

Segons Hanan Ashrawi, membre del comitè executiu de l’Organització per l’Alliberament de Palestina, l’acord d’unitat “revela els veritables colors dels partits polítics israelians i deixa fora de cap dubte la mort de l’anomenada esquerra a Israel”. Hi estic d’acord i hi afegiria que el govern d’unitat evoca, més que mai, la necessitat d’acabar amb la divisió palestina entre Cisjordània i Gaza i buscar la reconciliació entre totes les faccions polítiques palestines.

Les palestins han d’unir-se darrere d’una nova estratègia clara i més decidida per confrontar l’annexió de la seva terra, ja que Israel i els Estats Units no els han deixat cap altra opció que resistir al pla.

Ja és hora que les palestines deixin de perseguir la inútil il·lusió de “dos estats” i comencin a buscar la solució real d’un “estat democràtic”, que atorgui a totes les persones entre el riu Jordà i el mar Mediterrani els mateixos drets i obligacions com a ciutadanes iguals, independentment de la religió o de la raça.

Aquesta continua essent l’única solució viable per al conflicte del segle.

Font: Fareed Taamallah a Palestine Responds, traduït pel Col·lectiu Intifada

Boicotejar els dàtils israelians funciona i ho hem de continuar fent

Aquest Ramadà, trieu bé i no compreu dàtils d’empreses que exploten la terra i la mà d’obra palestines.

Al llarg de la dècada de 1930, Ben-Zion Israeli, un colon sionista, fundador del kibbutz Kinneret, va viatjar a l’Orient Mitjà per recollir esqueixos de palmeres. En molts casos va haver de treure’ls de contraban fora dels països que va visitar -Iraq, Pèrsia, Egipte-, ja que eren considerats un tresor nacional i estava prohibit exportar-los.

Aquests esqueixos de contraban han ajudat a establir grans plantacions arreu del territotori d’Isreal. Es van plantar palmeres des del Mar Roig al sud, tot al llarg de la Mar Morta i fins al mar de Galilea cap al nord, cosa que ha donat a la indústria israeliana dels dàtils el sobrenom de “la indústria dels tres mars”. Des que Israel va ocupar Cisjordània el 1967, també ha establert plantacions de dàtils als seus assentaments il·legals en aquesta part de la vall del Jordà.

Plantació israeliana de dàtils a l’assentament de Naama, a Cisjordània, als Territoris Ocupats. (Foto: Al Jazzeera)

Segons dades de l’ Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), el 2017, Israel va produir 136.956 tones de dàtils, amb un valor d’exportació de 181,2 milions de dòlars.

Aquesta indústria és molt predadora i gran part de les seves activitats es produeixen en assentaments il·legals, per la qual cosa s’han de boicotejar els seus productes. Actualment aproximadament el 40% dels dàtils israelians es conreen en assentaments il·legals. A causa de l’esgotador treball que suposa la recollida dels dàtils, els colons israelians contracten treballadores palestines a preu de saldo per fer les feines més dures. Els agricultors israelians també són coneguts per emprar infants palestins .

La recollida de dàtils a la Vall del Jordà és un negoci perillós. Les treballadores han de pujar en escales molt altes i treballar-hi durant hores. Estan exposades a altes temperatures, cosa que els posa en risc de patir cops de calor, i molt sovint no se’ls ofereix cap assistència sanitària ni compensació quan pateixen accidents. Les treballadores, infants inclosos, es veuen obligades a treballar llarguíssimes jornades i complir quotes abans de poder tornar a casa.

Les forces d’ocupació israelianes destrueixen canalitzacions d’aigua palestines a Bardala (Foto: Jordan Valley Solidarity)

Els assentaments israelians, que són il·legals segons el dret internacional, no només cultiven aquestes plantacions de palmeres en terres robades amb la mà d’obra palestina explotada, sinó que també desvien els recursos hídrics lluny dels pobles palestins, de manera que han de lluitar per obtenir aigua per beure i regar. Sota la mordassa de l’ocupació militar, la indústria nativa palestina dels dàtils difíclment pot competir amb els dàtils israelians que inunden els mercats locals i internacionals.

Hi ha cinc grans empreses datileres israelianes que exporten als Estats Units i Europa: Hadiklaim i les seves marques Jordan River i King Salomon, Mehadrin, Galilee Export, Carmel Agrexco i Agrifood Marketing, amb la seva marca Star Dates.

Mercadona és una de les empreses de distribució que comercialitza dàtils medjoul israelians.

Hadiklaim, Mehandrin i Carmel Agrexco operen en assentaments israelians a Cisjordània. Hadiklaim i Carmel Agrexco han estat acusats d’utilitzar mà d’obra infantil i de pagar a les treballadores palestines per sota del salari mínim.

És important tenir en compte que si compreu dàtils Medjoul (Medjool) a Europa o als Estats Units, hi ha moltes possibilitats que hagin estat cultivats en un assentament o bé a Israel. Tret que provinguin d’una font palestina de confiança com Zaytoun o Yaffa, podríeu estar-vos menjan un dàtil que contribuís a la despossessió del poble palestí. Els dàtils de Califòrnia, com ara Orchid Dates i Best Fresh Produce, també són una bona opció alternativa.

Cartell del moviment BDS demanant en català i àrab que es boicotegin els dàtils israelians.

Els American Musulmans for Palestine (AMP) van iniciar un boicot a nivell nacional de dàtils produïts en assentaments durant el Ramadà de 2012. En coalició amb les seccions de Nova York, Nova Jersey, Detroit, Minnesota, Chicago i Sacramento, així com socis a Washington. , DC i Philadelphia, responien a la crida palestina de Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) de 2005, instant les propietàries de botigues de queviures a eliminar els dàtils israelians de les prestatgeries.

Des d’aleshores s’han distribuït desenes de milers de targetes postals i fulletons a botigues, mesquites i comunitats a tot el país. Les consumidores han respost a la crida i el boicot funciona.

Segons les dades del Servei d’Investigació Econòmica del Departament d’Agricultura dels Estats Units, les exportacions de dàtils d’Israel als EUA ha baixat significativament des del 2015. Mentre que el 2015-2016 van entrar al mercat dels Estats Units 10,7 milions de quilos de dàtils israelians, durant el període 2017-18 només van ser 3,1. El boicot funciona i està afectant a la indústria israeliana de dàtils.

Aquest Ramadà, fes l’opció correcta i boicoteja els dàtils que exploten la terra i la feina palestines i contribueixen a l’opressió del poble palestí.

Font: Taher Herzallah i Tarek Khaill a Al Jazzera, traduït pel Col·lectiu Intifada

La negligència israeliana alimenta el coronavirus a Jerusalem Est

Les palestines de Jerusalem Est, ocupat, afronten la perspectiva d’un important brot de coronavirus, alimentat i agreujat per l’abandonament israelià. Malgrat les reiterades advertències dels professionals de la salut i fins i tot de l’alcalde israelià de Jerusalem, Moshe Leon, Israel ha fet poc per evitar un brot.

El fet que ningú tingui una imatge exacta de la gravetat de les infeccions als barris palestins agreuja la situació. “Una preocupació creixent és la manca d’informació sobre els casos a Jerusalem Est, ja que aquests ni estan inclosos en les dades del Ministeri de Salut palestí ni estan desglossats en les xifres generals de les autoritats israelianes”, va dir dimarts passat l’agència de coordinació humanitària de l’ONU, OCHA.

La difusió de coronavirus a l’Orient Mitjà [Sabaaneh / MiddleEastMonitor]

Hi ha uns 300 casos confirmats a Cisjordània, fora de Jerusalem, mentre que Israel ha registrat més de 12.000 casos. Segons alguns informes, el nombre de casos confirmats de coronavirus a Jerusalem Est va passar de cinc a gairebé 100 només en les tres últimes setmanes.

Tot i la manca de proves a la zona, la policia israeliana va tancar dimarts una clínica de coronavirus al barri de Silwan, a Jerusalem Est. La policia israeliana va interrogar el veïnat i va arrestar quatre activistes implicats en la creació de la clínica.

Ignorant les obligacions

El motiu és que la clínica funcionava amb la col·laboració de l’Autoritat Palestina.

Israel ha annexionat la Jerusalem oriental desafiant el dret internacional i reivindica tota la ciutat com a capital, una afirmació rebutjada per tots, menys per un grapat de països. Com a part del seu esforç per afirmar la seva reivindicació exclusiva a Jerusalem, Israel prohibeix a l’Autoritat Palestina les activitats a la ciutat, tot i que deixa de banda les necessitats de la població palestina.

Segons els experts locals de salut, Silwan conté gairebé la meitat dels casos de coronavirus coneguts a Jerusalem i pateix la falta de subministraments de tests. Silwan, juntament amb el camp de refugiats de Shuafat, Kufr Aqab, Issawiyeh i zones veïnes estan sota el control del municipi israelià de Jerusalem. Això significa que el confinament imposat per l’Autoritat Palestina a les parts de la Cisjordània que controla no s’aplica als residents d’aquests barris.

El camp de refugiats de Shuafat, a Jerusalem Est, darrere del mur de l’artheid. Foto Olivier Fitoussi/Flash90

Al mateix temps, Israel no està complint les seves obligacions cap a elles. “El ministeri de salut israelià és responsable de vetllar per la salut i el benestar d’aquestes residents, perquè el ministre palestí de Salut no està autoritzat a donar-los cap servei”, afirmava Adalah, un grup que defensa els drets de les palestines a Israel .

La setmana passada, Leon, l’alcalde israelià, va acusar el ministre de Salut d’Israel d’haver descuidat els hospitals palestins del sector oriental de la ciutat. “M’agradaria avisar-vos de la greu escassetat d’equips mèdics als hospitals de Jerusalem Est, particularment equips i equips de protecció per realitzar proves de coronavirus”, va escriure al Ministeri.

Dels sis hospitals de Jerusalem Oriental, només dos estan equipats amb unitats especials de coronavirus. L’OCHA assenyala que els hospitals de Jerusalem que atenen a les palestines “continuen patint un subfinançament crònic, cosa que dificulta la prestació de medicaments i tractament mèdic”.

La Unió Europea va anunciar la setmana passada un paquet d’ajuda d’emergència d’uns 71 milions de dòlars per ajudar les palestines a combatre la pandèmia. Inclou gairebé 10 milions de dòlars en fons addicionals per als hospitals de Jerusalem Est.

Un altre obstacle és que Israel tracta moltes jerusalemitanes palestines com si visquessin il·legalment a la seva pròpia ciutat. Això fa que moltes tinguin por de buscar tractament mèdic, tement que se les pugui expulsar.

Compromís d’obrir clíniques

Adalah va acusar el Ministeri de Salut israelià de posar la vida de les palestines dels barris de Jerusalem Est en un “risc greu” i va exigir tests.

El col·lectiu va presentar una petició urgent al Tribunal Suprem d’Israel el 8 d’abril exigint una explicació de per què el Ministeri de Salut no proporciona recursos adequats a barris com el camp de refugiats de Shuafat i Kufr Aqab.

Tot i que Israel considera que aquests barris formen part de la seva “capital”, estan separats de la resta de la ciutat pel mur de separació d’Israel. També es troben entre els barris més poblats de la ciutat.

Com a resposta, Israel es va comprometre dilluns a obrir clíniques i centres de proves per a unes 150.000 residents a Jerusalem Oriental, a partir del dimarts. Adalah va donar la benvinguda a aquest “pas important”, però va dir que no era suficient i que arriba massa tard.

“Sense haver fet tests de coronavirus durant l’últim mes i mig, Israel no té la més mínima idea de l’extensió de la propagació del virus en aquests barris palestins “, va afirmar el col·lectiu.

Font: Tamara Nassar a Electronic Intifada, traduït pel Col·lectiu Intifada

Una bala israeliana al cap d’en Tom Hurndall

Avui fa 17 anys l’Exèrcit d’Ocupació Israeliana va assassinar l’activista britànic de l’ISM Tom Hurndall a Rafah, a la Franja de Gaza. Hurndall va quedar en estat vegetatiu i va morir 9 mesos després. Feia molt poc havia estat assassinada l’activista Rachel Corrie, atropellada intencionadament per una excavadora de l’exèrcit d’Israel. Ni oblit ni perdó.

Les forces d’ocupació israelianes van disparar en Tom Hurndall al cap mentre treballava amb altres activistes de l’ISM a Gaza, protestant pacíficament pel tiroteig de les forces israelianes al districte d’Yibna, a Rafah. Human Rights Watch va entrevistar testimonis del tiroteig. Un testimoni recorda:

“En Tom era entre la Laura i jo. Hi havia dues nenes jugant darrere de la barrera, molt espantades; no podien parlar. En Tom va avançar i les va portar cal al carrer. Després va tornar. Va veure un noi darrere la barrera. Jo també el vaig veure, era en Salim Barhum. Em pregunto si hauria pogut ajudar-lo més… En Tom va anar cap al noi, dos o tres metres més endavant. El noi estava atordit, petrificat. En Tom va anar a buscar-lo, es va inclinar cap a ell amb els braços estesos. Aleshores va caure. L’havia impactat una bala i li va començar a sortir sang i el cervell.”

Tom Hurndall és atès després de rebre el tret d’un soldat israelià al cap. Foto: silviacattori.net

En Hurndall portava una armilla fluorescent per no ser confòs per un combatent. L’informe oficial, però, afirma que el comandant que va assassinar Hurndall va veure un home vestit de camuflatge que es dirigia cap als soldats mentre disparava: el soldat va afirmar que simplement va respondre als trets. La investigació formal no es va obrir fins mesos després que Hurndall fos assassinat, després de la immensa pressió dels grups israelians de drets humans, els mitjans de comunicació i la família de Hurndall.

La investigació va anar a càrrec dels militars israelians, mentre Hurndall estava en coma. Conclou que les causes de les lesions d’Hurndall eren incertes. Aquesta investigació va ignorar els nombrosos informes de testimonis oculars; es basava íntegrament en el testimoni del comandant que va assassinar Hurndall, i d’un soldat que es trobava a la zona. La major part de l’informe oficial d’investigació se centra en els atacs palestins i condemna l’activitat de l’ISM. La part de l’informe que descriu realment el tiroteig, dóna una ubicació incorrecta, afirmant que Hurndall estava més a prop del punt militar.

La investigació es va reobrir després de la mort de Hurndall a causa de la pressió de l’Oficina d’Afers Estrangers Britànica i dels Hurndall. El comandant, Taysir, va ser condemnat per homicidi i per haver admès que havia mentit sobre el fet que Hurndall tenia una arma. També va explicar que se li va donar ordre de disparar a persones desarmades. Taysir va ser condemnat a només 8 anys de presó per homicidi i obstrucció de la justícia. Va sortir de la presó ben aviat –el 2010– per bon comportament.

Taysir Hayb, militar israelià assassí de Tom Hurndall.

La pressió dels governs estrangers i la família de Hurndall van obligar els militars israelians a actuar i assumir la responsabilitat. Però la sentència curta i l’alliberament precoç posen en quüestió que realment s’hagi fet justícia. Quan recordem Hurndall avui, hauríem d’adonar-nos que la lluita per la justícia i la pau no s’han acabat. Les forces israelianes continuen actuant de manera irresponsable i agressiva envers els civils. Quan les palestines són assassinats, rarament les forces israelianes són pressionades per investigar i condemnar els seus responsables.

Font: International Solidarity Movement, traduït pel Col·lectiu Intifada

Recordant la massacre de Deir Yassin

Avui fa 72 anys, uns 120 membres de grups de milícies jueves clandestines van envair el poble àrab palestí de Deir Yassin, assassinant entre 100 i 250 persones: homes, dones, infants i gent gran. Amb la denúncia de mutilacions, violacions i supervivents obligades a desfilar pels barris jueus abans de ser executats sumàriament, la massacre continua essent una de les més brutals de la història del conflicte israeliano-palestí. Set dècades després, les palestines continuen essent assassinades amb aparent impunitat, com demostren els esdeveniments en curs a la Franja de Gaza.

Què: la massacre a Deir Yassin

Quan: 9 d’abril de 1948

On: al poble de Deir Yassin, als afores de Jerusalem Occidental

Què va passar?
La massacre va tenir lloc en el context de l’amarg conflicte que va precedir la finalització del Mandat Britànic a Palestina. Pocs mesos abans, al novembre de 1947, l’ONU havia proposat la divisió de Palestina en un estat àrab i un de jueu, amb Jerusalem administrada independentment dels dos bàndols per un organisme internacional. Els àrabs van rebutjar la proposta de l’ONU i el conflicte es va fer encara més intens.

Deir Yassin era un poble tranquil d’unes 400 persones que havien signat un pacte de no agressió i que per això va ser exclòs dels enfrontaments en altres llocs. A causa de la seva proximitat a Jerusalem Occidental, va aparèixer dins del Pla de partició de les Nacions Unides com a part de la zona independent de Jerusalem.

Commemoració de la massacre de Deir Yassin als afores de Jerusalem l’any 2019. Font: Hispan TV

Les forces jueves que van envair Deir Yassin pertanyien principalment a dos grups extremistes paramilitars clandestins, l’Irgun (Organització Militar Nacional) i el Lehi (Lluitadors per la Llibertat d’Israel, també coneguda com la Banda Stern), ambdós alineats amb el moviment sionista de dretes; se’ls ha descrit com a grups “terroristes jueus”. Tots dos grups van atacar el poble per buidar el camí cap a Jerusalem dels seus habitants àrabs, així com enviar un missatge a la resta de palestines de la regió. El Palmach, una unitat de la Haganah (el precursor de les Forces de Defensa d’Israel), el lideratge de la qual estava alineat amb l’esquerra política, també va participar en menor mesura en la massacre.

La força d’atac estava formada per uns 120 combatents, que es van reunir per informar-se al matí abans de la massacre. Els presents van descriure després l’ambient entre els militants com a festiu, ja que es preparaven per massacrar les palestines a casa seva. Van arribar a la vora del poble a les 4.30 hores, van prendre posicions i van començar a disparar contra les residents. Si bé els grups jueus esperaven que les palestines fugissin, les veïnes no van preveure que l’atac era un intent de matar-les o expulsar-les, van pensar que era només una incursió i van negar-se a córrer.

Les milícies van entrar al poble, disparant contra qui hi havia al carrer i llançant granades de mà a les cases, destruint edificis i matant les veïnes que s’amagaven dins. Testimonis oculars, incloent-hi combatents de la Haganah, van testificar que havien vist tropes de l’Irgun i Lehi pillar cases i cadàvers, robar diners i joies a les supervivents i cremar cadàvers. També hi ha múltiples informes de violacions i mutilacions, i molts altres sobre el fet que les veïnes van ser assassinades després de fer-les participar en una desfilada triomfal als barris jueus de Jerusalem Occidental.

Els cossos de les víctimes de la massacre de Deir Yassin. Font: Palestina Libre.

Què va passar després?
El mateix dia, el Comitè d’Emergència Àrab de Jerusalem es va assabentar de l’atac al voltant de les 9 del matí. Tot i fer una crida que l’Exèrcit britànic hi intervingués per protegir les civils, les autoritats del Mandat Britànic no tenien ganes de fer front a les milícies jueves. El general Sir Gordon MacMillan, comandant de les forces britàniques a Palestina, va declarar de manera infame que arriscaria vides britàniques només per interessos britànics.

Dos dies després de la massacre, Jacques de Reynier, cap del comitè internacional de la delegació de la Creu Roja a Palestina, va visitar Deir Yassin. En les seves memòries personals, publicades el 1950, recordava haver vist els cossos de més de 200 homes morts, dones i infants: “[Un cos era] una dona que devia estar embarassada de 8 mesos, tocada a la panxa, amb cremades als forats del vestit que indicaven que li havien disparat a boca de canó.”

El 14 d’abril, l’inspector general adjunt de la policia britànica Palestina, Richard Catling, va entrevistar dones supervivents de la massacre refugiades a Silwan, una ciutat palestina propera. En un informe posterior va concloure que no hi havia “cap dubte” que els grups jueus havien comès nombroses atrocitats sexuals amb les veïnes.

“Moltes joves escolars van ser violades i després sacrificades. Les dones grans també van ser abusades. Expliquen un cas en què una jove va ser literalment esquinçada en dos. Molts nadons també van ser esquarterats i assassinats. També vaig veure una dona vella, de 104 anys, que havia estat colpejada de gravetat al cap amb la culata dels fusells.”

Les notícies sobre matances indiscriminades van provocar terror entre les palestines i van provocar que moltes fugissin de les seves viles i pobles davant dels avenços jueus. Amb la notícia d’altres atrocitats a Haifa i Jaffa, la ira pública del món àrab va augmentar fins a noves cotes al llarg del mes següent, exigint als seus governants que fessin alguna cosa. En conseqüència, el 15 de maig de 1948, un dia després que el Mandat Britànic acabés i Israel declarés la seva independència, diversos exèrcits àrabs van entrar i es va iniciar la guerra àrab-israeliana de 1948.

Les conseqüències
Finalitzada la guerra el 1949, el barri jueu de Giyat Shaul Bet es va construir sobre el que abans era Deir Yassin, malgrat les protestes i les peticions que es deixés deshabitada. Avui forma part de Har Nof, una zona jueva ortodoxa.

Restes de cases del poble de Deir Yassin al recinte del psiquiàtric de Kfar Shaul. Font: Viquipèdia

Tot i que els dos principals grups responsables de la massacre eren considerats milícies extremistes clandestines, els seus dos dirigents, Menachem Begin de l’Irgun i Yitzhak Shamir de la Banda Stern, van arribar a ser primers ministres de l’Estat d’Israel.

Avui, Israel continua matant palestines amb aparent impunitat; la indignació de la comunitat internacional es limita generalment a les condemnes als organismes internacionals. Mentre les palestines commemoren els 72 anys de la Nakba (la “Catàstrofe”, la creació d’Israel a Palestina) el mes que ve, les vides i els drets de les palestines de Cisjordània i de la Franja de Gaza continuen essent trepitjats, i a milions de persones arreu del món se’ls nega el dret legítim a tornar a casa seva. La massacre de Deir Yassin és un recordatori de la inhumanitat i la brutalitat al bell mig de la crisi d’ocupació i refugiades en curs.

Text: Hanaa Hasan a Middle East Monitor, traduït pel Col·lectiu Intifada.

Netanyahu i Gantz acorden annexionar a Israel gran part de la Cisjordània ocupada

El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, i el líder de Blau i Blanc, Benny Gantz, han acordat annexionar a l’Estat jueu gran part de la Cisjordània ocupada a partir de l’estiu que ve.

L’acord es produeix en el marc de les negociacions que duen a terme per establir una coalició de govern. Les negociacions en les darreres hores han avançat significativament, segons informen diversos mitjans hebreus.

Totes dues parts han decidit que Netanyahu pot portar al govern una proposta per a l’annexió a partir de juliol, amb el suport del govern dels Estats Units i en coordinació amb altres organismes internacionals.

Netanyahu està interessat en posar en pràctica l’annexió tan aviat com pugui, i això és el que ha promès als dirigents dels colons jueus a Cisjordania els darrers dies.

El seu pla preveu una àmplia annexió abans de les eleccions dels EUA del novembre, per por que els demòcrates aconsegueixin la victòria en detriment del president Donald Trump.

Alguns mitjans han assenyalat que el pla de Netanyahu consisteix en annexionar a Israel àmplies zones de Cisjordània, la Vall del Jordà inclosa.

L’Acord del Segle anunciat per Trump i Netanyahu recentment preveu l’annexió israeliana de grans extensions de Cisjordània, un pla que rebutja la resta de la comunitat internacional.

Les negociacions entre Gantz i Netanyahu avancen ràpidament, tot i que ha sorgit un problema en relació a les exigències de Netanyahu de controlar el nomenament dels jutges. [Recordem que Netenyahu està imputat en diversos processos judicials per corrupció.]

Reacció de líders jueus dels EUA

Cap a 140 líders jueus dels EUA van publicar el 6 d’abril una carta obierta dirigida al líder de Blau i Blanc, Benny Gantz, i al seu número dos, Gabi Ashkenazi, instant-los a oposar-se a l’annexió a Israel de la Cisjordània ocupada.

Els mitjans israelians donen per fet que el primer ministre, Benjamin Netanyahu, presentarà a la Knesset l’annexió aquest estiu, probablement al juliol, en coordinació amb Gantz i Ashkenazi.

“Enmig d’aquesta crisi de salut i financera sense precedents per Israel, els demanem respectuosament que no utilitzin la necessitat d’unitat d’aquesta emergència per crear un altra crisi per a Israel avançant en l’annexió unilateral”, escriuen els líders jueus dels EUA.

La carta ha estat apadrinada per l’Israel Policy Forum, una organització de Nova York que defensa la solució dels dos estats per resoldre el conflicte amb les palestines.

Font: Sputnik Mundo a Palestina Libre, traduït pel Col·lectiu Intifada.

Avions israelians ruixen terres de cultiu de Gaza amb productes químics tòxics

Les autoritats d’ocupació israelianes (IOA) diumenge van polvoritzar herbicides tòxics a les terres de conreu prop de la tanca fronterera a l’est de la ciutat de Gaza.

Els agricultors locals de les zones d’al-Zeitoun i Johr al-Dik  van informar que els avions agrícoles israelians ruixaven productes químics tòxics en extensions de terrenys plantats amb blat, ordi, blat de moro, okra, molokhia (corchorus olitorius) i altres cultius, afirmant que el producte químic va causar danys generalitzats als conreus.

Els agricultors afirmaren que l’acció causada per Israel va provocar grans pèrdues financeres i va enverinar el medi agrícola de la zona.

En aquest sentit, el Centre de Drets Humans al-Mezan va acusar l’estat d’ocupació israelià d’aprofitar la crisi mundial del coronavirus per destruir els conreus al llarg de la tanca fronterera a l’est de Gaza, persistint en l’objectiu de reforçar el setge a la població.

Al-Mezan Center va demanar a la comunitat internacional que assumís les seves responsabilitats legals i morals i intervingui per evitar que Israel utilitzi herbicides tòxics que exterminin els cultius i posin en perill la vida de les agricultores de Gaza.

De tant en tant, la IOA ruixa deliberadament les zones agrícoles de l’est de Gaza amb productes químics tòxics i destrueix grans extensions de terres conreades sota pretextos poc sòlids.

Font: daysofpalestine.com